2. Marc teòric.
2.1. LA RÀDIO
Per a poder parlar sobre la ficció radiofònica, primer s’haurà de conèixer breument quin és el seu origen i el seu principal suport, que és el mitjà de la ràdio. Per això es farà un breu recorregut sobre el que és la ràdio i els seus orígens. A part, també es coneixeran les principals funcions que té la ràdio com a mitjà de comunicació i les característiques que a aquest mateix el componen.
Tal com diu Cristina Romo (1987: 13), la ràdio es podria definir com un mitjà de comunicació que envia senyals sonors a distància de manera dispersa i unidireccional en estricte sentit tècnic. Així doncs, es podria definir la ràdio com un mitjà de comunicació on un emissor envia un missatge sonor a través d’ones radiofòniques a un receptor que les rep a distància a través d’un aparell receptor d’ones radiofòniques.
Com diu la mateixa autora (1987: 31), la ràdio va néixer per la necessitat que té l’ésser humà per poder comunicar-se. De la mateixa manera, la ràdio va sorgir per la necessitat de comunicació entre els vaixells que estaven navegant pel mar.
Les tres funcions principals de la ràdio, tal com les va definir la BBC, són les d’informar, educar i divertir o entretenir. (Romo, C. 1987: 25). Una definició d’informar segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (s.d.) seria la de “posar algú al corrent d’alguna cosa, donar-li’n notícia”. És a dir, la ràdio serveix per explicar un fet o notícia que ha passat perquè els oients puguin conèixer el que ha ocorregut. Quant a la definició d’educar, segons el mateix diccionari, és la de “formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat”. Per tant, la ràdio és un instrument per a poder formar a les persones o transmetre diferents valors. Finalment, l’última funció social de la ràdio, la d’entretenir o divertir, es pot definir com “fer passar a algú agradablement el temps” segons el diccionari anterior, que correspondria amb l’acció que les persones puguin invertir el seu temps lliure en escoltar la ràdio per trobar-hi diversió. Per un altre costat, al 1970, la UNESCO va establir unes altres funcions dels mitjans de comunicació massius fins aquell moment, que eren la televisió i la ràdio. Com explica Jorge Lozoya (1976), les funcions de la ràdio a part de les esmentades anteriorment, també s’hi afegeixen les funcions de mobilització política i social, mitjà on donar-se a conèixer a través de la publicitat i els anuncis i la de desenvolupament en les tasques de modernització.
Les principals característiques de la ràdio són la immediatesa, la unisensorialitat, la seqüencialitat, la fugacitat, la unidireccionalitat, la redundància i que té un gran poder de suggestió. Quan es parla que és un mitjà que posseeix la immediatesa, vol dir que es pot seguir en directe el seguiment de les notícies en temps real. Unisensorial vol dir que les informacions procedents de la ràdio només es poden percebre per un sentit, que és l’oïda. Els missatges de la ràdio són seqüencials, això vol dir que l’orde en el qual s’informa no es pot modificar, és a dir, l’oient no pot escollir quines notícies escolta abans o més tard. També en la ràdio, els missatges són fugaços, això suposa que un cop s’ha escoltat aquella notícia no es pot tornar endarrere per escoltar el que s’informava. La ràdio es caracteritza per ser un mitjà unidireccional on l’audiència no pot intervenir-hi sempre que ho desitja. Per assegurar- se d’una correcta interpretació del missatge, els missatges de la ràdio han de ser redundants i repetir-ho en més d’una ocasió. I finalment, l’última característica de la ràdio com a mitjà de comunicació és que té un gran poder de suggestió, ja que pot reconstruir la recreació del món real a través dels diferents elements del llenguatge radiofònic i permet la capacitat de la imaginació a través de la construcció d’imatges mentals. (Torras, D. 2017).
D’aquestes característiques mencionades anteriorment, s’ha de tenir en compte en el moment de fer una ficció radiofònica la redundància perquè el receptor tingui més clar els elements importants de la narració i se l’hi vagi recordant constantment alguns aspectes. La immediatesa no seria un element a destacar en la producció, ja que al ser en format podcast es podria recuperar quan es desitja, igual que amb la característica de la fugacitat. Serà una producció seqüencial pensada que es reprodueixi en un ordre concret per a poder seguir la història i hi hagi una continuïtat, però l’oient sempre podrà escoltar un episodi anterior si ho desitja. La unisensorialitat també s’ha de tenir en compte en el moment de narrar la història, ja que l’espectador només podrà percebre la narració a través de l’oïda, i s’ha de crear una atmosfera perquè l’oient pugui crear les seves imatges mentals del que està escoltant i pugui recrear l’escena, això també seria possible gràcies al gran poder de suggestió. Si es tractés d’una producció amb interacció amb l’audiència, es podria dir que no és unidireccional, però en el cas de la producció d’aquest treball seria unidireccional.
BIBLIOGRAFÍA
Gran Diccionari de la Llengua Catalana. (s.d.). Enciclopèdia.cat: el cercador de referència en català. Recuperat de: https://www.enciclopedia.cat
Lozoya, JA. (1976). El Estatuto de la Radio y la Televisión en México. Nueva Política, 1 (3), 209-214.
Romo, C. (1987). Introducción al conocimiento y practica de la radio. Mèxic: editorial Diana.
Torras, D. (2017). Característiques i funcions de la ràdio: Assignatura de Ràdio del grau en Mitjans Audiovisuals, TecnoCampus Mataró-Maresme UPF [Apunts acadèmics]. Ecampus.tecnocampus.